Els menors com a consumidors de béns i serveis en línia

Dr. Tomàs Gabriel Garcia-Micó

Professor lector de dret civil

Universitat de Barcelona

Paraules clau: menors, consumidors, capacitat, plataformes en línia, usos socials

Aquesta contribució forma part de les activitats del projecte de R+D+I PID2024-157907NB-I00, finançat pel MCIN/AEI/10.13039/501100011033 i pel FEDER “Una forma de fer Europa”.

1. Introducció

Amb les tecnologies de la informació i de la comunicació en les nostres rutines diàries, és usual observar com els menors d’edat tenen presència digital en plataformes en línia de tota mena, la qual cosa ha portat que se’ls anomeni ja com a nadius digitals. En l’àmbit de les xarxes socials, per exemple, el 96,6% dels joves espanyols d’entre 12 i 13 anys tenen un compte operatiu, mentre que gairebé el 70% d’ells, a tres o més. Quant al comerç electrònic, no hi ha estadístiques sobre el número d’usuaris menors d’edat.

Les condicions d’ús i de servei de les plataformes en línia (ja prestin serveis de xarxa social o de comerç electrònic) fixen rangs d’edat per a poder tenir comptes operatius. Per exemple, Google Play, X i TikTok només ho permeten a partir dels 13 anys; Meta, a partir dels 14; i Amazon, permet als adolescents d’entre 13 i 17 anys tenir un inici de sessió propi dins d’Amazon Household, però sota la supervisió d’un adult. D’aquesta manera, la plataforma de comerç electrònic només ofereix els productes als majors d’edat. El problema, en la pràctica, és que aquests límits d’edat són ineficaços, atès que es basen en l’autodeclaració, això és, l’usuari, al moment de registrar-se, fixa la seva edat de naixement, sense ulterior verificació per part de l’operador de la plataforma.

Però els menors també són consumidors de béns i serveis en l’entorn digital. Aquests casos plantegen una qüestió fonamental de dret civil de la persona i dels contractes (particularment, de consum), com és si els menors tenen capacitat d’obrar suficient com per a concloure aquests contractes per si sols. O si, pel contrari, és necessari de la seva conclusió per mitjà dels seus representants legals (pares o tutors).

2. La capacitat d’obrar dels menors

La capacitat d’obrar plena s’adquireix amb la majoria d’edat (art. 211-3.2 CC Cat). Això no vol pas dir que abans els menors siguin incapaços d’obrar. Ans al contrari, són titulars d’una capacitat d’obrar que no és plena i, per tant, es troben representats legalment pels seus pares (art. 236-18.1 CC Cat) o tutors (art. 222-47.1 CC Cat). Ara bé, en la legislació preval el principi de la capacitat progressiva dels menors (preàmbul 2, IV i art. 2.2.b LOPJM), de manera que les limitacions a la seva capacitat d’obrar es faran sempre de manera restrictiva (arts. 211-3.3 CC Cat i 2.1, II LOPJM). Per tant, a major edat, la llei cada cop podrà intervenir amb menor intensitat en la protecció del menor.

Per la seva banda, l’art. 211-5 CC Cat permet als menors fer per si sols, en funció de la seva edat i capacitat natural, actes o negocis relatius als drets de la personalitat; a béns i serveis propis de l’edat, segons determinin els usos socials; i els altres que la llei estableixi (art. 211-5 CC Cat). Els contractes que són objecte d’aquest treball podrien encaixar-se en l’àmbit de l’art. 211-5.b CC Cat.

3. Els contractes de compravenda dels menors en l’entorn digital

3.1. Prefaci

No ens qüestionarem què succeeix en els casos en què el menor utilitza el compte obert a nom dels pares per a l’adquisició de contingut digital a través de Google Play (videojocs) o per a la conclusió de compres integrades a l’aplicació (in-app purchases, com per exemple, eliminar anuncis, subscripcions prèmium, o complements del videojoc). Un cas d’aquesta mena ha estat recentment resolt pel Landgericht de Karlsruhe (Alemanya), en la sentència de 24 de setembre de 2025.

El què ens ocuparà en aquesta entrada és el cas en què el menor actua com a contractant en nom propi, amb un compte obert al seu nom i vinculat a una targeta pròpia. Per això, amb caràcter previ veurem perquè això és possible (3.2) i, després, podrem resoldre la pregunta de si l’adquisició de continguts digitals o de béns per mitjà de plataformes de comerç electrònic constitueix un contracte propi de l’edat i si és conforme, o no, amb els usos socials (3.3).

3.2. Els menors com a titulars de mitjans de pagament en línia: la targeta

La legislació bancària no regula requisits específics de capacitat per a la conclusió de contractes d’obertura de compte corrent ni de targeta. Això no és obstacle per a què les principals entitats financeres espanyoles ofereixin els seus productes a menors d’edat. Quant al contracte de compte corrent, els bancs no fixen cap edat mínima.

La diferència la trobem en les targetes vinculades al compte infantil. Caixabank i el Banc Sabadell ofereixen targetes de dèbit només a partir dels 14 anys. El BBVA a partir dels 12 anys. El Banc Santander només ofereix targeta de prepagament, sense edat mínima; mentre que la targeta de prepagament de Caixabank només s’ofereix als joves de més de 14 anys.

Per tant, els menors només podran tenir targetes de dèbit o de prepagament, d’aquesta manera, l’únic import que podran gastar en compravendes a través de plataformes en línia de comerç electrònic dependrà dels diners que tinguin al compte corrent (dèbit) o que se’ls hi recarreguin a la targeta (prepagament).

3.3. Paràmetres d’avaluació de la conformitat amb els usos socials

Dotar de contingut al concepte dels “usos socials” és la clau de volta per a què el sistema de la capacitat contractual dels menors pugui operar amb major coherència i seguretat jurídica. Ara bé, la jurisprudència en la matèria és ben escassa, però això no obsta per a què es puguin obtenir els paràmetres d’avaluació que, sempre, hauran d’avaluar-se cas per cas, i sobre la base de la capacitat natural i l’edat del menor.

La sentència del Tribunal Suprem espanyol de 10 de juny de 1991 va ser la primera en tractar aquesta qüestió. En aquest cas, un noi de 16 anys va comprar per compte propi un forfet d’esquí per accedir a les pistes de La Masella i va patir un accident greu quan el telecadira que va utilitzar per pujar a les pistes va descarrilar. Quant a la validesa del contracte, el Tribunal Suprem va establir que la incapacitat per donar consentiment contractual de l’art. 1263 CC havia d’interpretar-se d’acord amb l’art. 3.1 CC, ja que la realitat mostrava que els menors habitualment celebraven contractes per accedir a llocs d’esbarjo o per comprar béns de consum, els quals eren vàlids encara que els pares no els haguessin celebrat en nom seu, ja que es podia entendre que els pares hi havien consentit tàcitament.

La sentència de l’Audiència Provincial de Jaén, Secció 3, de 29 d’abril de 2005, va declarar la nul·litat d’un contracte de compravenda d’un scooter per 480 € celebrat per un noi de 13 anys pel seu elevat preu. El mateix raonament va portar l’Audiència Provincial d’Oviedo, Secció 6, 21 de novembre de 2006, a declarar la nul·litat de la compravenda d’una bicicleta per 1.150 €. En aquest cas, el Tribunal va reforçar el raonament amb les circumstàncies econòmiques de la família del menor, composta per la mare i tres fills.

La sentència de l’Audiència Provincial de Santa Cruz de Tenerife, Secció 3, 30 de març de 2007, també va declarar la nul·litat d’un contracte de compravenda d’una motocicleta que un menor de 16 anys havia adquirit per 1.290 € per dues raons: la primera, el preu de compra; i, la segona, les potencials despeses subsegüents, com ara el combustible i el manteniment del vehicle. Tot i que en aquest cas hi havia la circumstància especial que el fill havia robat el diners als seus pares, sembla que el tribunal va ignorar completament aquest fet.

Una altra sentència és la del Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Toledo, 11 d’octubre de 2005, que va declarar la nul·litat d’un contracte de compravenda d’un telèfon mòbil amb targeta de prepagament, que el menor posteriorment va migrar a la modalitat de contracte. La sentència no justifica clarament les raons per anul·lar el contracte, però aquestes es poden deduir de les diferències entre ambdues modalitats de pagament. En la modalitat de prepagament, l’usuari recarrega la targeta SIM del telèfon amb una quantitat determinada, que es descompta amb cada trucada, missatge o ús de dades mòbils. Per tant, no hi ha cap pagament més enllà de la concreta recàrrega de saldo. En canvi, en la modalitat de contracte, hi ha una obligació de realitzar pagaments successius: la quota fixa mensual i depeses per excés d’ús (e.g., trucades internacionals o ús de dades que superi el límit contractat). Així doncs, la raó de la nul·litat no seria tant l’import pagat, sinó el fet que el menor queda vinculat a un contracte a llarg termini, que en resum, pot suposar una pèrdua econòmica significativa en el futur.

4. Conclusió

Arribats a aquest punt convé reprendre la pregunta que ens hem formulat al principi: és l’adquisició de continguts digitals o de béns per mitjà de plataformes de comerç electrònic un contracte propi de l’edat i la seva conformitat amb els usos socials? I, en concret, quan és el menor qui els adquireix amb el seu propi compte.

La jurisprudència únicament avalua la importància econòmica del contracte. Per tant, si els representants legals del menor presentessin una demanda per a què es declarés la seva anul·labilitat, el tribunal hauria de fer una avaluació casuística dels criteris legals (edat i capacitat natural) i econòmics (e.g., l’import de les diverses operacions, si es tracta d’una subscripció o d’un pagament puntual, els diners que el menor té al compte), per tal de poder resoldre adequadament la pretensió. Ara bé, tot i que no és possible fer és una regla aplicable a tots i cadascun dels casos, sí que és cert que els tribunals seran més reticents a considerar conforme a l’ús un contracte de tracte successiu o de durada indefinida, que un contracte de consumació instantània. I, en aquest darrer cas, si el preu pagat és elevat serà molt probable que el tribunal estimi una eventual pretensió d’anul·labilitat.

L’accés als continguts d’aquest text queda condicionat per l’acceptació de les condicions d’ús establertes per la següent llicència:

 https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/deed.ca