Podria un àrbitre de consum plantejar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea? El concepte d’’òrgan jurisidiccional’ als efectes del reenviament prejudicial

Yaiza Moreno Castro

Investigadora Predoctoral FPU

Universitat de Barcelona

Paraules clau: òrgan jurisdiccional, qüestió prejudicial, arbitratge de consum, jurisdicció obligatòria, arbitratge en equitat.

Aquesta contribució forma part de les activitats de la Càtedra UB-ACC sobre estudis de consum i resolució alternativa de litigis. Així mateix, s’emmarca en l’execució del projecte Generación de conocimiento «Sostenibilidad, vulnerabilidad y efectividad: nuevo marco para una reformulación del derecho contractual de consumo» PID2023-146813NB-I00, financiado por MICIU/AEI/10.13039/501100011033 i por FEDER (UE).

1. Introducció

En els darrers anys, el Dret de consum ha estat objecte de reformes freqüents com a resultat de l’activitat harmonitzadora de la Unió Europea, tant en la seva vessant legislativa com a través de l’activitat interpretativa del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).

La correcta aplicació del Dret europeu requereix la cooperació entre els òrgans jurisdiccionals nacionals i el TJUE: l’actuació dels primers és necessària per garantir l’aplicació del Dret de la Unió en tot el seu territori, però aquests necessiten l’actuació del TJUE per aplicar de manera uniforme les normes europees. Aquesta relació cooperativa és possible mitjançant una via de comunicació regulada en el Dret europeu originari: la qüestió prejudicial.

Què pot fer un àrbitre de consum davant la necessitat d’assistència interpretativa del TJUE: pot plantejar una qüestió prejudicial? Respondre negativament a la pregunta sobre l’admissibilitat de les qüestions prejudicials plantejades per àrbitres de consum ens portaria al resultat que l’èxit del desenvolupament de les vies alternatives de resolució de conflictes minvaria la progressiva harmonització del Dret substantiu de consum europeu.

L’article 267 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE) és el fonament jurídic que legitima els òrgans jurisdiccionals nacionals per plantejar qüestions prejudicials davant el TJUE. El concepte ‘òrgan jurisdiccional’, que legitima per a la interposició de la qüestió des del punt de vista subjectiu, no es troba definit en cap de les normes aplicables al funcionament del TJUE ni tampoc en la seva jurisprudència.

2. Criteris de determinació del concepte ‘òrgan jurisdiccional’

La sentència del cas Vaassen-Göbbels (ECLI:EU:C:1966:39), de 1966, va marcar un punt d’inflexió en la delimitació del concepte ‘òrgan jurisdiccional’. Va ser en aquesta on el Tribunal de Justícia va establir per primera vegada una sèrie de criteris orgànics i funcionals que han de ser satisfets per l’autor del reenviament prejudicial per apreciar si aquest pot considerar-se un òrgan jurisdiccional als efectes de l’article 267 TFUE: el caràcter contradictori del procediment, l’origen legal de l’òrgan, la obligatorietat de la jurisdicció, l’aplicació de normes jurídiques i la seva permanència. En la sentència del cas esmentat, el Tribunal de Justícia va reconèixer la condició d’òrgan jurisdiccional del Tribunal arbitral de la caixa de l’assegurança de malaltia dels treballadors de la indústria minera de Heerlen (Països Baixos). Més tard es va afegir el criteri de la independència, mencionat per primera vegada en la sentència Pretore di Saló, de 1987 (ECLI:EU:C:1987:275).

Alguns dels criteris elaborats pel Tribunal s’han mantingut inalterats en el temps, mentre que altres han estat objecte d’interpretacions jurisprudencials vacil·lants i, en ocasions, confuses.

Pel que fa a la consideració dels òrgans arbitrals com a jurisdiccionals, podem afirmar que la jurisprudència és heterogènia —igual que ho són els propis òrgans arbitrals. Com a exemple paradigmàtic d’inadmissibilitat, destaca l’afer Nordsee (ECLI:EU:C:1982:107). Un aspecte particularment rellevant d’aquesta sentència és que en ella s’estableix una divisió entre els arbitratges convencionals i els que presenten característiques singulars. En aquesta línia, en la sentència del cas Merck Canada (ECLI:EU:C:2015:87), després d’afirmar la hipotètica inadmissibilitat d’una qüestió plantejada per un òrgan arbitral convencional, s’admet finalment la petició plantejada per un òrgan arbitral singular. En aquest cas —i de manera anàloga en el posterior cas Ascendi Beiras Litoral e Alta (ECLI:EU:C:2014:1754)— el TJUE conclou: “un tribunal arbitral convencional no constitueix un òrgan jurisdiccional d’un Estat membre en el sentit de l’article 267 TFUE, atès que les parts contractants no estan obligades, de fet o de Dret, a dirimir les seves diferències a través de l’arbitratge i que les autoritats públiques de l’Estat membre de què es tracti no estan implicades en l’elecció de la via arbitral i no poden intervenir d’ofici en el desenvolupament del procediment davant els àrbitres”. Tanmateix, “el Tribunal de Justícia ha considerat admissibles les qüestions prejudicials plantejades per un tribunal arbitral d’origen legal, les resolucions del qual eren vinculants per a les parts i la competència del qual no depenia de l’acord entre aquestes”. La competència d’un òrgan arbitral dependrà, per tant, de les característiques pròpies de l’arbitratge en cada cas concret.

Des del punt de vista de l’arbitratge de consum a Espanya, els criteris que plantegen més dubtes a l’hora de considerar jurisdiccionals els òrgans són l’obligatorietat de la jurisdicció i l’aplicació de normes jurídiques en la resolució dels casos.

3. El criteri de l’obligatorietat

Al llarg dels anys, el TJUE ha anat definint l’obligatorietat de la jurisdicció des de diferents prismes i amb matisos diversos; alguns més beneficiosos que altres per a la consideració dels òrgans arbitrals de consum. Ha diferenciat dues vessants de l’obligatorietat. En paraules del Tribunal: “pot significar bé que les parts han d’estar obligades a dirigir-se a l’òrgan remitent per a la resolució del seu litigi, bé que les resolucions d’aquest òrgan han de ser vinculants” (STJUE Dorsch Consult, ECLI:EU:C:1997:413). És ben sabut que la submissió a l’arbitratge de consum a Espanya té naturalesa voluntària per a les parts (art. 1.3 RDSAC). I també ho és que el laude és títol executiu (art. 517.2.2º LEC) i produeix efectes de cosa jutjada (art. 43 LA).

Un altre dels debats suscitats en relació amb l’obligatorietat, des d’una perspectiva funcional, és la valoració de l’obligatorietat de facto. És a dir, la situació en què, atenent al context f̣àctic, les parts no tenen una altra via real per fer valer els seus drets. O, fins i tot, existint altres alternatives, la consideració del que s’ha convertit en costum. Un exemple representatiu d’això el trobem en el cas Broekmeulen (ECLI:EU:C:1981:218). En un exercici de reconeixement de l’autonomia dels Estats i de la seva àmplia diversitat, el Tribunal reconeix que “correspon als Estats membres adoptar, cadascun en el seu territori, les mesures necessàries per garantir la completa execució de les disposicions adoptades per les Institucions de la Comunitat. Si, d’acord amb el sistema jurídic d’un Estat membre, s’encarrega a un organisme professional que actua sota una certa tutela administrativa, l’aplicació de les disposicions adoptades per les Institucions de la Comunitat i si aquest organisme estableix, en aquest context, i amb la col·laboració de les Administracions públiques afectades, vies jurisdiccionals que puguin afectar l’exercici dels drets atorgats per l’ordenament jurídic comunitari, l’eficàcia d’aquest últim exigeix que el Tribunal de Justícia pugui pronunciar-se sobre les qüestions d’interpretació i validesa que poguessin plantejar-se en el marc d’un litigi semblant”. Continua dient que “a manca en la pràctica d’una via jurisdiccional efectiva davant els tribunals ordinaris en una matèria relativa a l’aplicació del Dret comunitari, la Comissió d’Apel·lació, que exerceix les seves funcions amb l’aprovació de les autoritats públiques i que actua amb el seu concurs i les decisions de la qual, a les quals s’arriba després d’un procediment contradictori, són de fet reconegudes com a definitives, ha de considerar-se com a òrgan jurisdiccional d’un Estat membre als efectes de l’article 177 del Tractat”.

En conseqüència, la ratio decidendi del cas Broekmeulen rau en l’existència, en la pràctica, d’una via jurisdiccional efectiva. És com a mínim discutible que la via judicial pugui considerar-se veritablement efectiva per a la resolució dels conflictes de consum a Espanya. L’arbitratge, per la seva banda, constitueix l’única alternativa a la jurisdicció ordinària que conclou amb títols de caràcter jurisdiccional. Cal, per tant, considerar que l’arbitratge de consum representa l’única via jurisdiccional efectiva en aquest àmbit?

Un altre exemple d’això el trobem en el cas Consorci Maresme (ECLI:EU:C:2015:664). En aquest, s’examina si el Tribunal Català de Contractes del Sector Públic —òrgan de naturalesa administrativa, segons el Dret espanyol—, pot considerar-se òrgan jurisdiccional als efectes de plantejar una qüestió prejudicial. En les seves observacions, el Govern espanyol reconeix que no és obligatori acudir a aquest òrgan davant un eventual conflicte; és possible anar directament a la via judicial. Tanmateix, constata que en la immensa majoria de supòsits els conflictes es plantegen davant aquest òrgan. Atenent a la realitat, el Govern espanyol considera que es compleix el requisit del caràcter obligatori perquè, en la pràctica, és el primer òrgan que coneix de les qüestions i aplica Dret de la Unió.

Cal afegir-hi, a més, que alguns arbitratges de consum a Espanya presenten particularitats que els apropen a la idea d’obligatorietat de la submissió. En primer lloc, l’exemple més il·lustratiu és el de l’arbitratge de transport. En aquest àmbit, la Llei d’Ordenació dels Transports Terrestres estableix una presumpció de submissió, amb possibilitat d’opt-out (art. 38.1.III LOTT). Encara que es tracta d’un arbitratge sectorial inicialment no concebut per resoldre conflictes de consum, el cert és que les juntes arbitrals de transport coneixen reclamacions presentades per consumidors en relació amb serveis de transport. En segon lloc, determinades normes sectorials que regulen serveis de subministraments bàsics imposen a les empreses l’obligació de sotmetre’s bé a un òrgan administratiu específic, bé a les juntes arbitrals de consum —per exemple, en el sector elèctric (arts. 43 i 46.1.n) de la Llei 24/2013). Encara que no es tracta de l’única via prevista, en aquests casos la competència de les juntes de consum deriva directament d’una disposició legal, i no d’un acord voluntari entre les parts.

Finalment, mereix una menció especial el supòsit en què una empresa s’ha adherit prèviament al Sistema Arbitral de Consum mitjançant una Oferta Pública d’Adhesió. En aquests casos, malgrat que l’adhesió s’hagi realitzat de manera voluntària en origen, quan el consumidor presenta la reclamació, el conveni arbitral s’entén perfeccionat sense necessitat d’acord entre les parts (arts. 23 i ss. RDSAC).

En aquest context, cal plantejar-se si, en aquests supòsits, resulta encara més plausible entendre complert el requisit de l’obligatorietat per a la consideració de les juntes arbitrals de consum com a òrgans jurisdiccionals als efectes de l’article 267 TFUE.

4. L’aplicació de normes jurídiques

Des de la perspectiva del contingut substantiu de les resolucions, el TJUE exigeix, com a requisit per considerar un òrgan com a jurisdiccional, que aquest apliqui normes jurídiques per resoldre els conflictes. Si partim de la premissa que les qüestions prejudicials només poden suscitar-se en relació amb la interpretació o la validesa de normes de Dret de la Unió que, a més, siguin necessàries per a la resolució del procediment en instàncies nacionals, seria difícil imaginar una situació en què l’òrgan sol·licitant no estigués aplicant normes jurídiques.

La qüestió controvertida que suscita l’arbitratge de consum és la possibilitat de resolució dels litigis en equitat. L’arbitratge de consum, per defecte, es decidirà en equitat, excepte si les parts opten expressament per l’arbitratge en Dret (article 31.4 RDSAC). I no menys controvertit és l’abast de l’equitat en relació amb els límits que imposen les normes jurídiques en la resolució d’arbitratges de consum. En qualsevol cas, sigui quina sigui la correcta entre les interpretacions de l’abast de l’equitat, el que està clar és que l’arbitratge en equitat té un límit: l’òrgan arbitral mai no podrà desconèixer les normes imperatives de consum. I, en el contracte de compravenda de consum, a Catalunya, totes les normes són imperatives (art. 621-2.2 CCCat). Per tant, fins i tot quan resol en equitat, l’òrgan arbitral està aplicant, d’una manera o altra, normes jurídiques.

5. Perspectiva funcional

Finalment, per respondre la pregunta que plantegem, és imprescindible tenir en compte que el TJUE ha evolucionat cap a una interpretació predominantment funcional del concepte ‘òrgan jurisdiccional’, en què adquireix especial rellevància no tant l’estructura institucional de l’òrgan com les funcions concretes que aquest desenvolupa en el marc jurídic del litigi en què es planteja la qüestió prejudicial. Més que atendre la seva configuració abstracta, el TJUE examina les funcions efectivament exercides i el paper que l’òrgan compleix en el context processal específic.

Des d’aquesta perspectiva funcional, podem identificar en la jurisprudència del TJUE una sèrie de notes característiques que són valorades per a la qualificació com a òrgan jurisdiccional. Primera, la impossibilitat de recurs de les resolucions de l’òrgan davant una instància judicial; i els laudes són inatacables quant al fons. Segona, la inexistència d’una alternativa que permeti accedir al TJUE mitjançant el reenviament prejudicial; i l’article 8 LA no preveu aquesta entre les funcions d’assistència dels tribunals als òrgans arbitrals. I, finalment, des d’una perspectiva teleològica, cal tenir en compte que s’ha de considerar òrgan jurisdiccional tot aquell que necessiti ser-ho per evitar que algun àmbit del Dret de la Unió quedi al marge del procés d’harmonització.

Conclusió

Després d’aquest breu anàlisi, creiem que els òrgans arbitrals del Sistema Arbitral de Consum espanyol podrien considerar-se, si més no potencialment, com a òrgans jurisdiccionals als efectes de l’article 267 TFUE.

Resulta imprescindible que el TJUE adopti —o mantingui— una interpretació moderna, evolutiva i funcional del concepte d’òrgan jurisdiccional, que atengui la finalitat del mecanisme prejudicial i la realitat actual dels sistemes de justícia. Considerem que el TJUE no pot restar insensible a la realitat social i a l’evolució de les vies d’accés a la justícia. Si el reconeixement de la condició d’òrgan jurisdiccional es manté restringit a les estructures judicials tradicionals, existeix el risc que l’evolució del Dret europeu quedi estancada, ignorant la rellevància creixent dels mecanismes extrajudicials, com l’arbitratge de consum.

L’accés als continguts d’aquest text queda condicionat per l’acceptació de les condicions d’ús establertes per la següent llicència:

 https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/deed.ca