Puc exigir que el que compro sigui reparable? La reparabilitat dels béns i la Directiva 2024/1799

Dra. Rosa M. Garcia Teruel

Professora lectora de Dret Civil

Universitat de Barcelona

Paraules clau: reparació, consum sostenible, sostenibilitat, reparabilitat, compravenda, conformitat.

*Aquesta contribució s’emmarca en el projecte “Sostenibilidad y tecnología a través del Derecho Privado”, dins del Pla Estatal d’Investigació Científica, Tècnica i d’Innovació (PID2024-157907NB-100; IPs: Miriam Anderson i Esther Arroyo).

1.       Introducció

Adquireixo un frigorífic. En faig ús seguint les indicacions del fabricant i, al cap de pocs anys, té una avaria que no es pot solucionar perquè no hi ha peces de recanvi. Podria substituir-la per una altra de nova a un cost raonablement assequible, però, de nou, he de preocupar-me de buscar models i de tornar a fer un màster en prestacions d’aparells refrigeradors, de consum d’energia i de decibels màxims tolerables.

Aquesta situació de segur que ens ressona a molts. Als qui tinguin una consciència ambiental més consolidada, els haurà fet replantejar, com a mínim, si s’hauria de permetre aquesta política d’un sol ús, de no estendre la vida útil dels productes perquè és més econòmic adquirir-ne de nous. De fet, ja fa més d’una dècada que han començat a sorgir iniciatives que qüestionen aquest sistema (v. gr. el web Fixit o la venda de telèfons mòbils que pot reparar qualsevol usuari) i que aposten per reduir el consum excessiu i l’obsolescència programada, sobretot davant casos com el Dieselgate. Però la resposta legislativa ha tardat i, potser, encara no és òptima.

2.      El context legislatiu europeu: la Directiva de compravenda i la Directiva de reparació de béns

El 2019 es va publicar la Directiva (UE) 2019/771, de contractes de compravenda de béns, que va venir a reforçar el sistema de remeis que el consumidor té quan el producte adquirit no s’ajusta al que s’havia pactat. Així doncs, els béns que un consumidor adquireix han de ser conformes amb el contracte de compravenda, és a dir, reunir les característiques pactades contractualment o les qualitats que es poden esperar de béns del mateix tipus, que inclouen la durabilitat, la funcionalitat o la seguretat, entre d’altres.

Si el bé no hi és conforme —i això es manifesta a Catalunya dins dels tres primers anys des de l’entrega d’aquest bé—, la normativa dona al consumidor la possibilitat d’escollir entre que es repari o que se n’entregui un de nou, encara que aquesta llibertat no és absoluta: si la reparació o la substitució escollida fos impossible o molt més cara que l’altra opció, el venedor podria negar-s’hi. A la pràctica, molts consumidors tendeixen a demanar la substitució en lloc de la reparació, sovint perquè perden la confiança en el producte un cop falla o perquè la substitució és més econòmica que la reparació.

D’aquesta manera, malgrat no estar pactat expressament, hom pot esperar que una nevera li duri uns quants anys, i no només un. Ara bé, no és el mateix esperar certa durabilitat del producte que no la seva reparabilitat. És a dir, que, independentment dels anys que hagi funcionat, es pugui reparar si és el que desitja la part consumidora. Aquesta qüestió ha sigut abordada recentment per la Directiva (UE) 2024/1799, que estableix normes comunes per promoure la reparació de béns.

3.      La reparabilitat dels béns i els seus interrogants

Entre altres mesures, la Directiva de reparació de béns modifica la mencionada Directiva de compravenda, i incorpora un nou requisit objectiu de conformitat referent a la reparabilitat del producte. Així, l’article 7.2 de la Directiva de compravenda deia que els béns «presentarán la cantidad y poseerán las cualidades y otras características, en particular respecto de la durabilidad, funcionalidad, compatibilidad y seguridad, que presentan normalmente bienes del mismo tipo y que el consumidor pueda razonablemente esperar (...)». A partir d’ara s’hi afegiria l’element de la reparabilitat, que persegueix parcialment el mateix objectiu que la durabilitat: augmentar la vida útil dels béns.

Què s’ha d’entendre per reparabilitat? El legislador europeu ha omès incloure una definició d’aquest concepte. Ara bé, de la definició de «requisits de reparabilitat» (art. 2.11 Directiva de reparació de béns), es pot entendre que és la capacitat d’un bé de ser reparat, la qual cosa es pot valorar amb la facilitat de desmuntar el bé, l’accessibilitat de les peces de recanvi, la disponibilitat d’informació sobre les formes de reparar el bé o la possibilitat d’utilitzar eines comunes. A diferència de la durabilitat, que implica una resistència funcional al pas del temps i a l’ús ordinari, la reparabilitat no necessàriament pressuposa una vida útil prolongada, sinó la possibilitat que el bé, en cas de sofrir un desperfecte, pugui ser reparat.

En definitiva, un cop es transposi la Directiva de reparació de béns (el legislador espanyol té fins al juliol del 2026 per fer-ho), si un consumidor raonablement podia esperar que un bé fos reparable i finalment no ho és (per exemple, per manca de peces de recanvi o per impediments del programari), aquesta circumstància podrà considerar-se una manca de conformitat, davant la qual es podrà sol·licitar la reparació o substitució del bé si es presenta dins del termini de responsabilitat de tres anys. Per descomptat, això implica un avenç per fomentar un consum sostenible i evitar que els béns es descartin abans que en finalitzi la vida útil. No obstant això, aquesta nova legislació planteja diversos interrogants.

En primer lloc, no se sap de quins béns podem esperar certa reparabilitat i en quina forma. La Directiva de reparació de béns sí que preveu que determinats béns (v. gr. les neveres, els rentavaixelles, les tauletes o els telèfons mòbils) tenen requisits de reparabilitat, és a dir, han de ser reparables, fet que comporta l’obligació dels fabricants de garantir la disponibilitat de peces de recanvi, de manuals tècnics i d’instruccions de muntatge durant un determinat termini, que depèn de cada tipus de bé.

Ara bé, no resten sotmesos a requisits de reparabilitat molts dels béns de consum que solem adquirir, com ordinadors, microones, cafeteres, planxes, altaveus o ventiladors. La nova directiva no especifica si també serà responsabilitat del venedor que un bé sense requisits de reparabilitat no resulti reparable. Així doncs, fins a quin punt es pot esperar que un ventilador sigui reparable, si la legislació no imposa als fabricants aquesta obligació? Des del nostre punt de vista, el venedor també hauria de ser responsable en aquests casos, de manera que la part consumidora també podria activar el sistema de remeis, començant per la substitució o la reparació del bé (si és possible), tot i que es poden presentar dificultats probatòries.

En segon lloc, com ja va succeir amb la introducció del terme durabilitat, és discutible l’efecte que pugui tenir la qualitat de reparable d’un bé si es contextualitza amb el període de responsabilitat del venedor. Si la legislació requereix que els béns siguin reparables durant un determinat termini (v. gr. disposar de peces de recanvi com a mínim set anys), quin sentit té limitar la responsabilitat del venedor a tres anys? En molts casos, la part consumidora s’adonarà de la impossibilitat o dificultats de reparar el bé un cop hagin transcorregut anys d’ús, quan el venedor ja no sigui responsable d’aquesta manca de conformitat. Per tant, a la pràctica, es buidarà de contingut l’obligació de disposar de peces de recanvi i d’instruccions de reparació.

Cal advertir que el legislador estatal ja està treballant en la transposició de la Directiva de reparació de béns i ha presentat l’Avantprojecte de llei de consum sostenible (en tràmit d’informació pública amb ref. N-25-051-DCA). Aquest avantprojecte es limita a transcriure el que marca la Directiva. No es resolen, però, els dubtes plantejats, i cal veure com transposarà la Directiva el legislador català, que hauria de mantenir el règim de responsabilitat de la compravenda del llibre sisè del Codi civil de Catalunya actualitzat a les normes europees.

4.      Reflexions finals

A tall de conclusió, davant la pregunta que ens plantejàvem a l’inici d’aquesta contribució —«puc exigir que els béns que adquireixo siguin reparables?»—, la resposta serà «depèn». Si tenim la sort de descobrir que el bé adquirit no és reparable en el termini màxim de tres anys des que ens el van entregar, i raonablement podíem esperar que fos reparable, el venedor podrà ser-ne responsable i, si no es pot esmenar per la manca de reparabilitat, es podrà exigir la substitució del bé per un altre (no comporta això, novament, un consum excessiu?).

Ara bé, si —com és habitual— ens adonem que no hi ha peces de recanvi a partir del quart any, malgrat que el fabricant n’hagi de garantir la disponibilitat durant set anys, el venedor ja no en respondrà i, de nou, el consumidor haurà d’assumir que l’única alternativa és continuar dins la roda dels béns d’un sol ús.

L’accés als continguts d’aquest text queda condicionat per l’acceptació de les condicions d’ús establertes per la següent llicència:

 https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/deed.ca