Un cas de discriminació lingüística en l'àmbit d'un hospital privat (Dr. Carles Enric Florensa i Tomàs)

Dr. Carles Enric Florensa i Tomàs

Catedràtic de Dret civil

Universitat de Lleida

ELS FETS

Els mitjans de comunicació i les xarxes socials es van fer ressò, el proppassat 21 d’octubre, dels fets ocorreguts el vespre del C15 de setembre quan una pacient, acompanyada del seu marit, va acudir al servei d’urgències d’un conegut hospital privat, adjectivat com “universitari” i que pertany a un important grup empresarial en l’àmbit de la salut, per a ser atesa d’un episodi d’amnèsia temporal que havia patit durant aquell migdia.

El primer metge que la va rebre li demanà que s’hi adrecés en espanyol; la pacient preguntà si hi havia alguna persona facultativa que la pogués atendre en català i, al rebre la negativa per resposta, demanà si hi havia cap persona traductora disponible, obtenint com a resposta del metge que “estamos en España y aquí se habla español, pues hablemos español y nos entenderemos todos”. La pacient, tot insistint en el seu dret a ser atesa en català, va demanar-li “més empatia per no crear més angoixa i preocupació”.

Tot plegat va conduir al facultatiu a interpretar-ho com una mostra de xenofòbia i de mala educació, acabant per abandonar la sala on discorria la visita i deixant la pacient sense atenció mèdica.

Una hora després, un segon metge, que no parlava el català però l’entenia, amb un traductor al costat, va atendre finalment la pacient.

LES VALORACIONS DE PART

Tant els facultatius com el centre mèdic van dur a terme sengles valoracions sobre els fets, que consten per escrit, respectivament, en el volant de prestació assistencial i en el comunicat de resposta a la queixa presentada per la pacient.

El volant el signa el segon metge, per bé que sembla recollir la versió del primer. Literalment, amb mancances ortogràfiques i gramaticals, hi diu: “paciente femenina que ingresa en compañía de su esposo manifestado de forma grotesca y xenófoba exigiendo que sea atendida con una persona que únicamente habla catalán la cual no se dejara atender. Se le manifiesta de forma educada, que para poder llegar a una mejor comunicación hablar en castellano, paciente se niega por lo cual es imposible la comunicación. La paciente exige que de no ser en catalán no hablara con nadie a menos que tenga un traductor”. Aquest segon metge afirma per ell mateix que prèviament ha existit una agressió verbal als seus companys: “Dr. …. Visito paciente acompañado del supervisor (….) dada la agresión verbal a mis compañeros. Le comento que entiendo bien el catalán pero no lo hablo correctamente”.

Per la seva banda, el centre mèdic, tot reconeixent els fets i lamentant les molèsties, contesta que el “servei busca tenir el millor equip amb les professionals més qualificats sense importar el seu gènere, raça, condició social, orientació sexual o país de procedència. La seva prioritat és donar una assistència mèdica de qualitat molt alta ... sempre es prioritza el tractament dels pacients amb el personal més qualificat pels seus coneixements mèdics utilitzant el llenguatge com a via de comunicació efectiva ... Amb relació als fets del passat 15 de setembre, el professional que inicialment va ser responsable de la seva atenció mèdica degué haver buscat i adoptat mesures de contingència davant la situació: sol·licitant la col·laboració d’un altre facultatiu que pogués atendre-la en català o buscant el suport d’altres professionals com a traductors”.

L’ANÀLISI

1. La perspectiva deontològica

En el centre del supòsit se situa una falsa dicotomia entre la deguda atenció mèdica i la disponibilitat lingüística, que el primer facultatiu va resoldre de la pitjor manera: abandonant l’acte mèdic i, per tant, contravenint el seu deure deontològic, amb el pretext que el legítim exercici dels drets lingüístics per part de la pacient constituïa una clara manifestació de xenofòbia i mala educació.

Des del punt de vista mèdic, cal recordar que existeixen estudis científics (per exemple, una investigació de l’Associació de Metges del Canadà: https://www.cmaj.ca/content/194/26/E899 ) que connecten la millora del pronòstic, fins al punt de baixar el risc de mortalitat, si el pacient és atès en el seu propi idioma. Per altra banda, costa d’entendre que una “assistència mèdica de qualitat molt alta” no incorpori la via de comunicació més còmoda i natural pel pacient que, cal recordar, es troba en una situació de vulnerabilitat: per això, la “mejor comunicación” de la que parla el volant de la prestació consisteix, precisament, en un exercici d’empatia, també lingüística, vers la persona del pacient, que és la baula més feble de la cadena assistencial i a la que no s’ha de sotmetre a l’estrès afegit que suposa no poder comunicar-se amb la seva llengua.

A més, el Codi de Deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (https://www.comb.cat/ca/comb/codi-deontologia) prescriu que el metge ha de vetllar per preservar el dret de tothom a una atenció mèdica de bona qualitat humana i tècnica (norma 13) i que ha de respectar les conviccions religioses, ideològiques i culturals del pacient (norma 14). No sembla que les manifestacions verbals i els actes del primer metge siguin compatibles amb el compliment d’aquestes normes deontològiques. Aquest mateix Consell té publicat un Document de Posició sobre l'ús del català en la relació metge-pacient, on s’insisteix en el valor de la comunicació com a element essencial en la relació metge-pacient i el paper que hi juga la llengua com a eina fonamental, tot recordant que les habilitats lingüístiques són una competència bàsica dels metges per a l’establiment d’una relació de confiança amb el pacient i per a una atenció de qualitat: “a Catalunya, on català i castellà són llengües oficials, els pacients tenen dret a ser atesos en la seva llengua” i, en aquest context, el CCMC recorda que els professionals han de vetllar per adquirir les competències lingüístiques necessàries en català; per això, reemborsa el cost dels cursos inicials de català i facilita una parella lingüística.

En definitiva, l’organització dels metges de Catalunya dona plena cobertura als drets dels pacient en l’àmbit lingüístic i no sembla que existeixi cap escletxa deontològica que justifiqui el comportament del primer metge del cas.

2. La responsabilitat empresarial

El centre hospitalari és el màxim responsable de l’atenció als pacients i també de contractar als professionals de l’àmbit de la salut els quals, com sabem, si bé no tenen l’obligació de parlar el català, sí que tenen el deure i la competència d’entendre’l. L’empresa és la responsable directa de no haver previst una solució diligent a casos com aquest i de sotmetre a la pacient a l’espera de més d’una hora per a ser atesa mèdicament, i no pot al·legar ignorància al ser plenament coneixedora de que algun(s) del(s) seus facultatius no tenien la competència lingüística deguda per exercir a Catalunya: per tant, l’absència d’un protocol per reaccionar ràpidament a aquesta contingència és responsabilitat exclusiva del centre mèdic i del grup matriu que li dona cobertura empresarial. En aquest cas, es pot establir una perfecta relació de causa a efecte entre la tria de la llengua per part de la pacient i la demora en l’atenció mèdica; tothom és conscient que aquesta circumstància podria arribar a tenir conseqüències importants per la salut de la persona pacient.

Tampoc el centre hospitalari sembla que, més enllà del lament i de les bones paraules, hagi respost i actuat correctament. És cert que en el seu comunicat manifesta que “des de Direcció Mèdica es prendran les mesures oportunes per evitar situacions similars en el futur”, però no ho és menys que no s’albira cap compromís en investigar els fets denunciats i sancionar, si és el cas, el professional o professionals implicats. Aquesta actitud passiva, de confirmar-se, hauria de merèixer el retret legal sancionador per part de l’administració competent en la matèria.

3. El marc legal

A més a més de tot l’anterior, l’arsenal legislatiu tuïtiu del dret del pacient a no ser discriminat per usar el català no deixa cap escletxa per a justificar el capteniment ni del facultatiu ni de l’hospital, malgrat es tracti d’un centre mèdic privat.

En efecte: en un ordre jeràrquic decreixent en la piràmide legislativa catalana, tant l’Estatut d’Autonomia, com la Llei de Política Lingüística i el Codi de Consum de Catalunya, a més d’altra normativa i protocols convencionals, protegeixen el dret d’opció lingüística, entès com el dret de qualsevol ciutadà a relacionar-se tant amb els organismes públics com amb les entitats, les empreses i els establiments oberts al públic a Catalunya, en la llengua oficial que desitgi. A aquest dret li correspon el deure de disponibilitat lingüística en els termes que les lleis i la jurisprudència constitucional estableixen.

L’Estatut d’Autonomia (2006) proclama, en el seu article 6, que la llengua pròpia i oficial de Catalunya és el català i que els ciutadans de Catalunya tenen el dret i també el deure de conèixer-les; al seu torn, l’article 32 diu que totes les persones tenen dret a no ésser discriminades per raons lingüístiques, i l’article 33 afirma que els ciutadans tenen el dret d’opció lingüística. Com podem comprovar, ja el marc estatutari dona complida resposta legal als fets ocorreguts el 15 de setembre. Ho rebla l’article 34, quan manifesta que totes les persones tenen dret a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que elegeixin en llur condició d’usuàries o con­sumidores de béns, productes i serveis. Les entitats, les empreses i els establiments oberts al públic a Catalunya estan subjectes al deure de disponibilitat lingüística en els termes que estableixen les lleis.

Efectivament, la pacient en el cas descrit ha de ser considerada, també, una client del centre mèdic i, per tant, una consumidora o usuària dels serveis assistencials que l’hospital proporciona. En l’àmbit de la sanitat privada, la normativa de referència és el Codi de consum de Catalunya (2010), que estableix en el seu article 128-1 que les persones consumidores, en llurs relacions de consum, tenen dret, d'acord amb el que estableixen l'Estatut d'autonomia i la legislació aplicable en matèria lingüística, a ser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin, tot preveient-se com a infracció la vulneració d’aquest dret (art. 331-6, k). Cal dir que el Tribunal Constitucional, en sengles sentències (SSTC 88/2017, de 4 de juliol i 7/2018, de 25 de gener), ha declarat que aquest deure de disponibilitat lingüística en les relacions de consum entre persones privades no suposen la imposició a la part empresarial – al seu titular o al seu personal – de l’obligatorietat d’ús de qualsevol de les dues llengües oficials.

Però és aquí on emergeix la Llei de Política Lingüística (1998), al·ludida per l’article 128-1 CCons - “d’acord amb el que estableix la legislació aplicable en matèria lingüística” -, a l’emparar, en general, el dret d’opció del ciutadà de Catalunya per a expressar-se en qualsevol de les dues llengües oficials, oralment i per escrit, en les relacions i els actes tant públics com privats i en qualsevol àmbit, a més de no ser discriminat per raó de la llengua oficial que empra [article 4.1, b) i e)]. L’article 32.1, d’una manera ben clara, estableix el contingut mínim del deure de disponibilitat lingüística en l’àmbit privat, tot resolent de manera expeditiva el cas que estem comentant a l’establir que, “les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d'estar en condicions de poder atendre els consumidors i consumidores quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya”.

Cal tenir en compte, també, que els centres hospitalaris privats ben sovint es presenten com empreses concertades per l’administració pública per a la gestió i prestació del servei públic de salut i, per tant, sotmeses al marc regulador del concert el qual pot preveure l’obligació del coneixement del català, si més no, per part del personal que es relacioni amb el públic (Disposició addicional 4 del Decret 161/2002, d’11 de juny). Així mateix, en els convenis i contractes d’assistència sanitària del Servei Català de la Salut hi consta l’anomenada clàusula lingüística, segons la qual “L’entitat assumeix l’obligació de destinar a l’execució del conveni els mitjans i el personal que resultin adients per assegurar que es podrà atendre les persones usuàries del servei, almenys, en català. A aquest efecte, l’entitat haurà d’adoptar les mesures de formació del seu personal per garantir que el personal que es relacioni amb el públic tingui un coneixement suficient de la llengua catalana per desenvolupar les tasques d’atenció, informació i comunicació de manera fluida i adequada”. No sabem si la pacient del cas va acudir al centre hospitalari en el marc d’un servei públic concertat, en el qual cas caldria haver tingut en compte el que s’acaba de referir i també, probablement, tot el marc legal aplicable en l’àmbit del deure de disponibilitat lingüística propi de la relació del ciutadà amb l’administració pública.

CONCLUSIÓ

Malgrat el deure de disponibilitat lingüística en la seva màxima intensitat està circumscrit a l’àmbit públic, el dret d’opció lingüística del ciutadà de Catalunya en l’àmbit privat està clarament protegit i, per tant, qualsevol vulneració ha der ser sancionada. El cas de referència proporciona dades més que suficients per valorar negativament tant l’actuació del primer facultatiu com la del centre hospitalari, mereixent tots dos la reprovació legal per raó de discriminació lingüística en l’àmbit de la salut.

Dels fets del cas analitzat se’n dedueix la deslleial pretensió de fixar una jerarquia entre dos drets perfectament compatibles, tot situant la víctima d'una discriminació lingüística en la posició d'haver de triar entre ser atesa en català o no ser atesa, com si no fos possible fer-ho tot alhora. En altres paraules, es presenta una falsa dicotomia entre el dret a la salut i el dret d'expressar-se en català. El cas, finalment i com sembla pertocar massa sovint a un país diglòssic com el nostre, es va resoldre amb base a un bilingüisme passiu del segon metge: és el màxim a que podem aspirar?

No hi ha dubte que l’exercici dels drets lingüístics en l’àmbit privat de la salut encara té marge de millora en la línia d’un més efectiu deure de disponibilitat lingüística per part dels centres mèdics i hospitalaris. De fet, el «Pla per garantir el coneixement i l’ús del català en el sistema públic de salut de Catalunya 2024-2026 (juliol 2024)» (https://canalsalut.gencat.cat/web/.content/_Professionals/Recursos/serveis_linguistics/enllacos_destaquem_dreta/pla-llengua-salut.pdf), observa “la necessitat d’incorporar, d’una banda, requeriments lingüístics en l’obertura, acreditació i inspecció de centres sanitaris i, d’una altra, un desenvolupament normatiu que incideixi en el deure de disponibilitat lingüística en l’atenció sanitària dels centres privats i específicament dels professionals subjectes a col·legiació obligatòria”. Tant de bo!

Potser no és sobrer, per concloure, manllevar les paraules de l’eminent lingüista catalana Carme Junyent, per recordar que “els professionals de la medicina, i molt especialment els seus formadors, haurien de tenir clar que la llengua forma part del tractament”.

L’accés als continguts d’aquest text queda condicionat per l’acceptació de les condicions d’ús establertes per la següent llicència: https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/deed.ca